Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/123

Ella en palau magnífich ó en barraqueta pobra,
Allí hon cau la rossada del cel, germina y creix;
Y quant assí en la terra l' home acabá son obra,
Encara entre les lloses del cementir floreix.

¡Ay, filla, filla meva! Que sempre ab dolsa flama
Brille en la teva vida la porporina flor!
Que t' diga á totes hores: “Confia, prega y ama!„
¡Que ómpliga de alegríes puríssimes ton cor!

¡Que en tos ensomnis dolsos de verginal doncella,
En tes delicies castes d' esposa feel y amant,
En tes grates angúnies de mare, eixa flor bella,
Com l' incenser del temple, te arome ab perfum sant!

Y com imatge d' eixa divina floreixensa
De tot lo que en nosaltres es pur y bell y bó,
Sobre ton pit, hon sía sa glória y sa defensa,
Guarda, esfullada y seca, la flor de ma ilusió.

Si en les mundanes lluytes ton seny ductós se cansa,
Si tos peus se detenen incerts en lo camí,
Mirant ses fulles mortes, renaix á la esperansa,
Mirant ses fulles mortes, recórdaten de mí.

Recórdaten d' aquestes aclamacions joyoses,
Que son á ta inocencia y á mon amor tribut;
Recórdaten de aquestes celisties lluminoses,
Hon més que ta bellessa flameja ta virtut.

Recórdaten, recórdat dels teus, que avuy te admiren;
De tos germans, sorpresos d' estos honors reyals;