—Mon Roger, pregunte, ¿dorms?
—Assí estich, maneu,—baix terra
Sa veu contesta allí prop.
¡Cóm s' extremexía 'l temple!
¡Cóm bramava l' avalot!
De sopte, en l' urna de jaspi
Sent los esclafits y els colps.
La sanch glassada, brussenta
Torna al pit, fas un esfors,
M' alse, y en la fosca 'm trove
Viu y dret, sens saber com.
Com fulla que 'l vent sen porta,
Forsa irresistible 'm mou,
Y assí vinch ¡oh Rey y Pare!
A plorar greuges majors.
¡Malestrugues flamerades,
Sortides no sé d' ahon,
Si aquestos murs respectareu,
Lo demés caldría poch!
Devoreu ma sepultura,
Mon cos feu cendres y pols;
No toqueu, flames, la tomba
Del gran Rey, grat al Senyor.
¡Bon Jesús, Verge María,
Gran Apóstol del meu nom,
Del foch que en mon pit bullía
Doneume una espurna sols,
Y als dels altars y sepulcres
Indignes profanadors,
Poséumelos cara á cara,
Poséumelos front á front!„
Aixis, irat, lo Rey Pere
Digué: lo Conqueridor
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/165
Aquesta pàgina ha estat validada.
