Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/64

No l' ha vist en ensomnis d' amor ningun trovaire,
 No l' ha vist ni vorá.

 Quant saluden al auba los aussellets de l' horta,
En pobra cadireta sentada está á la porta,
Ab les faldetes rojes y el mocador al pit;
Y son cabell negríssim, llustrós més que la seda,
Fins á la terra penja y allí en les flors s' enreda,
 En dos trenes partit.

 Demprés los brassos alsa, blanchs com neu, y la rulla
Cabellera en mil voltes enrolla, y ab l' agulla
Clava, que té de perles coronat lo cap d' or;
Y el front baixa, y sa imatge contempla esbalahida
En los espills del aygua, que 's atura adormida
 Entre 'ls lliris en flor.

 Agenollada en terra, doblat lo coll, caiguda
La má, está allí mirantse, mirantse complaguda:
Filla d' Eva, ¿en qué penses? ¡En qué pensa! ¿Quí ho sap?
Sense que ella mateixa s' adone ni repare,
S' contempla, y encesa se posa si sa mare
 Trau per la porta 'l cap!

 Quant l' altre jorn anaves ab dos ó tres vehines,
La cistelleta plena de tendres clavellines,
A vendre allá en la plassa les primerenques flors,
Los fadrins que t' miraven botar l' aygua lleugera
De marge en marge, alsantne la falda bufanera,
 ¿Qué 't digueren llavors?

 ¿Qué 't digueren llavores, que desde l' hora aquella,
Si te mira ta mare, te fas tota vermella;