Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/137

fer las pérduas. Mentres las forsas reparadoras són superiors á las destructoras, lo ser viu: tan bon punt com las últimas logran sobreposarse á las primeras, deixa de existir lo ser, y 'ls elements que ‘l componen comensan una nova lluyla. La vida del ser inorgánich esmes lenta y menys activa, pera no deixa d' estar ni un sol instant subjecta á la lluyta que incessantment transforma la matéria.
 La observació constant dels fets nos diu que en lo terreno polítich social passa lo meteix que en lo material. Com més activa es la vida, més marcada y forta es la lluyta, á la qual la civilisació y cultura treuhen lo carácter aspre de batalla y li donan lo noble de competencia. Las societats atrassadas ó caducas, los pobles primitius ó decadents, son los que viuhen més quiets; per pocas necessitats los uns, per estar enmodorrats los altres. L' avens de la civilisació y de la cultura se manifesta per l’ aument de necessitats, aixís en l’ ordre moral com en lo físich, y cada necessitat nova produheix major complicació y, per conseqüencia, més varietat d' interessos. Quan dintre d' una meteixa agrupació social se compara la vida dels grans centres ab la dels petits poblets, se nota la grandíssima diferencia de activitat que hi ha dels uns als altres. En los grans centres tots viviu afanyats, nos faltan horas; nos destorban las distancias. Pera guanyar temps s' estableixen camins de ferro interiors, tranvias, cotxos. Pels carrers sembla que 'ns atropellem los uns als altres, y la munió de gent que 'ls ompla á totas horas, va sempre depressa y afal-lerada. En los petits poblets tot es tranquilital; las horas sobran; los pochs que van pel carrer portan pás de passeig. Es que en aquells la lluyta es més viva, puig que las necessitats y aspiracions son més grans y la vida més difícil. Tot aquell moviment y tragí no es més que efecte de la competencia. Cada hu va á la seva, procurant surtir victoriós en la lluyta per la millora en que está