ta llibertat consistia en la igualtat absoluta, y per aixó diu lo ja citat Aristóteles, que en una república tipo no 's te de concedir cap diferencia per rahons de virtut ó de talent, essent lo sorteig la forma de designació pera 'ls cárrechs mes característica de la democracia. Y en efecte, en molts Estats de la Grécia antigua, no sols las magistraturas políticas, sinó moltas vegadas fins los generals y oradors, eran designats per la sort.
D’ aquesta concepció de la llibertat, tan renyida ab las ensenyansas de la naturalesa, n’ era conseqüéncia l' exclussivisme que era son signe característich. Lo goig de lo que se ‘n deya llibertat anava unit á la condició de ciutadá, y no resava poch ni gens ab lo restant dels homens. Lo no ciutadá, per aquesta sola circunstancia, era considerat enemich ó fet esclau. Fins lo meteix ciutadá perdia sas preeminencias al punt meteix que sortía del Estat en que las gosava. Com que la igualtat completa contraria las lleys naturals, los llegisladors de las ciutats gregas, filósophs que havian avansat molt en política pero que desconeixían completament la sociología, no havian pogut fer altra cosa que crear entitats purament artificials, donantlos per base las aberracions que eran conseqüencia llógica de llurs sistemas.
La concepció moderna de la llibertat es molt més humana. L' home es considerat un ser respectable per sa propia naturalesa, y sa condició de membre d' un Estat es sols una circunstancia accessoria. La filosofía romana havia ja comensat á aixamplar la estreta concepció grega, de manera que Ciceró al preguntarse: «¿qué es la llibertat?», havia ja pogut respondres: «la potestat de viure com vulguis»[1]. Lo cristianisme, al extendre lo seu imperi, va propagar per tot arreu la idea de que cada ser humá es un ser responsable,
- ↑ ¿Quit es libertas? - Potestas vivendi ut velis. Ciceró.
