Vés al contingut

Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/184

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

conservat las forsas que las sostenian. Al punt meteix que las forsas han minvat, los unificats, los dominats, los influhits han alsat lo cap y procurat recobrar llur personalitat é independencia. Contra las unificacions naixen las revoltas; contra las ideas, los cismas; contra las influencias, la protesta. Los imperis d' Alexandre, de Carles V, de Napoleon, se desfán y s' esmicolan al aclucar los ulls los conquistadors. Alguns d' aquestos han hagut de presenciar en vida l’ enderrocament de llur obra, com Bonaparte desde l’ isla de Santa Elena. Las aglomeracions, tant si 's basan en ideas com si son degudas á influhencias predominants, no resisteixen més que 'ls imperis. La idea cristiana arriva á conquistar las conciencias de tot Europa y d' una gran part del mon civilisat, pero no logra pas mantenirse compacta. Després de haverse dividit en duas grans seccions, cada una d' aquestas se subdivideix en diferents sectas; y si la iglesia oriental grega ha de contemplar com varis jefes poderosos se disputan la preeminencia, la iglesia occidental llatina degué sufrir adolorida las amputacions operadas pel protestantisme, al separar de sa obediéncia á nacions poderosíssimas. La aglomeració romana, portada á terme per la major constancia que fins ara ha demostrat cap poble, no va durar pas més que lo que durá la forsa dels aglomeradors. Al minvar aquesta, cada provincia va alsarse á nació, y á la acció unificadora de Roma va seguir la reacció del esmicolament deslligat del feudalisme.
La resisténcia á la unificació com lley de la historia es tan constant, que 's nota no sóls en las ocasions extraordinarias; com quan s' ha format en gran imperi per la forsa, ó s' ha imposat una idea, ó la potencia política d' un poble ha fet sentir á altres pobles sa influhencia, sinó també en la marxa natural y ordinaria de las societats. Dins de las agrupacions nacionals més antiguas y unidas per comunitat de