paraula, participava, no obstant, de la naturalesa d' aquesta especie de associació. En lo feudalisme hi havia un cap comú, jefe ó soberá, quina autoritat s' extenia á tota la nació. Un número de vassalls subordinats ó feudataris, que tenian grans porcions de terreno subjectas á llur domini y numerosa colla de vassalls inferiors, que cultibavan la terra sub-enfeudada que possehian baix la obligació del homenatje, prestavan obediencia als senyors de quins dependian. Cada vassall principal era una especie de rey ó soberá dintre de son particular domini. Los resultats de tal situació eran una oposició continuada á la autoritat del soberá, y las conseqüents guerras entre 'ls grans barons ó jefes feudals que se destrossavan los uns als altres. Lo poder del cap de la nació era per regla general massa débil, tant pera conservar la pau pública com pera presservar al poble de cada baronía contra las opressions de son senyor inmediat. Aqueix período de la historia d' Europa es anomenat en termens enfátichs per los historiadors, «lo temps de la anarquía feudal...»
«Los Estats particulars en una Confederació poden ser perfectament comparats ab las baronías feudals, tenint, na obstant, en llur favor la ventatja de que, per las rahons exposadas, possehirán generalment la confiansa y bonavolensa dels pobles, y que ab sa ajuda podran oposarse eficasment á las extralimitacions é invasions del gobern general de la nació. Y 'ls resultats serán bons, si las distintas parts no poden arrivar á destruhir la llegítima y necessaria autoritat del conjunt. Los punts de semblansa entre lo federalisme y 'l feudalisme consísteixen en la rivalitat de dos poders, y en la concentració d' una gran part de la forsa de la comunitat en depositarías particulars, estant en ellas á la disposició en uns casos de las individualitats, y en altres, á la de la comunitat política.»[1]
- ↑ The Federalist; número XVII, redactat per Hamilton.
