equilibrat, com lo castellà, si be que peca pel costat oposat. En lo temperament d' aquest predominan las facultats imaginativas que 'l fan idealista y apassionat per la abstracció, en tant que en lo nostre las reflexivas se sobreposan á las imaginativas, y aquest desequilibri nos fa propensos á presentarnos com interessats y mesquins. Las facultats reflexivas, ademés, sempre han pres en nosaltres un aspecte poch agradable, puig que 'ns han portat á mirar ab indiferencia, sinó ab menyspreu, las qüestions de forma. Jamay hem donat gran importancia á las vestiduras ni de las nostras personas ni de las nostras ideas. De las continuadas deliberacions dels nostres cossos representatius, no 'ns ne queda quasi ni un discurs que s' hagi fet popular per las pompas de la oratoria. Si 'n conservem alguns ab tals condicions, com lo que va pronunciar en Pau Claris en moments solemnes, demne gracias no á cap cronista de la terra, sinó al foraster Melo, á qual inventiva deu aquella pompa potser més que á la eloqüència del canonge de la Seu. Tan poca importancia donavan los nostres passats al puliment de la forma, que 'l carácter distintiu de tots los monuments que van deixarnos es la sobrietat, que arriva en molts casos á la sequedat y aridés. Alsavan un gros edifici y no 's cuidavan d' adornarlo ni quasi de decorarlo. Las parets de la Llotja, las de la Catedral, las del Saló de Cent se presentan nuas y peladas. Ni una lápida, ni un sepulcre, ni una pintura mural distreuhen la atenció del que las contempla. Uns domassos ó tapisserias eran lo guarniment que 's permetian en las grans festivitats. Aquesta sobrietat, vehina de la aridés, es general á tot Catalunya. En cap de sas ciutats, vilas ni castells coneixem un sol edifici ab decoracions permanents. Si algun se 'n trova, pot quasi assegurarse avans de véurel, que la decoració es obra posterior á la unió ab Castella.
Y es tant mes digna d' atenció aqueixa sobrietat severa,
