Prestem son foch de Catalunya l' geni,
Y al mon recordaré la saviesa
Y esfors d' aquells sos fills que un jorn li daren
Llur dialecte y llurs lleys.
Prestenm' llur geni 'ls trobadors que dormen
En llits de marbre 'n pau, l' arpa als peus muda,
Y en melós llemosí puig es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Laletaia,
Tos comptes-reys que per la pols vensuda
La bandera arrastravan de Mahoma,
De llur poble ans terror.
Cantaré 'ls paladins qu' en las riberas
Del Jordá venerat, l' arena santa
Ab sanch tenyiren, que ab sa sanch divina
Lo Fill de Deu regá,
Y al jovenet galant que ab ágil planta,
Penjada l' arpa atrás, que al vent gemega,
Baix lo moresch balcó d' ahont dorm sa nina
Sa troba ve á cantá'.
Y cantaré l' amor y sas dolsuras,
Y las fillas gentils de las montanyas,
Las del cós més ayrós que una urna grega,
O que un gerro de flors;
Puig no sempre ressona en las alturas,
Ni baix trespols daurats, ni en castells gótichs;
Ni á menys té la humil llar de les cabanyas
L' arpa dels trobadors.
