años.» Dos tomos en 4.ª. Se conté en lo primer: Tractatus de Phillobolia, florum et ramorum sparsione in sacris, et civilibus usitatissima; ubi varii trius abducuntur, multa scripturæ loca illustrantur, et ce-
eixemplars antichs y no ometent cosa del autor, á qui s' habien d' afegir les notes de Mosen Vicent Pons, que vaig vore en la Biblioteca de mon verdader amich En Gregori Mayans y Ciscar, les quals, encara que breus, manifesten que lo cors d' est obra té un ánima més il-lustre de lo que comunament se pensa.
Poguera encara citar altres autors qu' han escrit bé lo llemosi, mes no es lo meu intent parlar de tots. Lo qui no puch ometre es En Bernat Fenollar, qu' ademés de les moltes obres que compongué en vers y prosa, treballá un Tratado de las palabras que se deben eliminar de la Lengua Valenciana, por ser agenas del Idioma. Esta obreta seria la més ùtil que desijarse poguera en este asunte, empero fins ara no tenim d' ella altra noticia qu' aquella que nos dona Jaume Gaçull en la seua titolada: La Brama dels Llauradors del Orta de Valencia; y aixi lo qui la traguera de l' oblit, acreedor seria á quansevól honra.
Ab una col-lecció qu' es fera d' estes obres, remediat quedaria en molt lo defecte de la llengua valenciana, perqu' en ella dependriem tota la puretat y elegancia que conté este idioma.
Mes em dirá V. M. ¿qui ha de ser l' osat que s' atrevixca á costejar la reimpresió de tants llibres, no habent de servir sinó a aquets regne? Jo ja sé qu' este proyecte no pot eixecutarlo un home que tinga poques rendes, perqu' es negoci de gastar diners a manta. A qui li tocaba fer açó era a eixa noble y lleal Ciutat, que tant se precia de mostrarse apasionada per les lletres, sent cért que tot habia de cedir en utilitat y honor d' ella y son regne. Si bè soch de sentir, que quansevól qu' imprimira esta gran obra, res habia de pedre, perque tots los que foren de bon gust en aquest regne, y en Mallorca y Catalunya se quedarien molts eixemplars, per ser la llengua de tots estos regnes una mateixe en la substancia, y encara casi en lo mòdo, si parlém de feja més antiga. Més com no hiá varó de estos desijos, ni qui fasa present á eixos senyors la gran necesitat que hiá de conservar l' idioma propi d' este regne; prenga V. M. á son cárrech (ja qu' es pera desempenyarlo) l' exhortar y donar eixemple á tots los ddemes que vullguen imitarlo, pera fer en ella alló que puguen. Animés V. M. y cobre forçes, que algú no ha de mancarli que 'l seguixca. De mi puch asegurarli, que si fora tan versat, tan instruit en esta
