Que negue lo insensat del univers lo Autor,
peró resplandirán lo Sol y las estrellas;
lo ateo diu devant de tantas maravellas:
¡Cuadro, te has fet tot sol! ¡cuadro, no tens pintor!
Veihem, sentim á Dèu; tot canta sa presencia,
está per totas parts, se troba en tota esfera;
proclama l' sòn Senyor naturalesa entera:
¿quína es la veritat més viva de evidencia?
Tenim en la conciencia ab netedat escrita
la regla del obrar; conté lo bè y lo mal,
clar porta lo de Dèu com lo de Belial,
es franca veu del cel, perdut es qui la evita.
Dèu es lo Sol moral de nostra humanitat;
són raigs de est lluminar los nobles sentiments;
no han de apagarlo, nó, los més horribles vents;
sens éll, ni amor, ni fé, ni patria, ni amistat.
Aquell qui no tè Dèu, es mer irracional,
sa patria es lo país hont més tranquil pastura,
per éll importa poch dels sèus la sepultura;
tipo de positius, nega lo mòn moral.
Que tot bon pensador la Providencia admire;
Dèu significa vida, y lo ateísme mort;
al poble corromput goberna l' poble fort,
que cregue en la virtut y que en sas fonts se inspire.
Tal es la eterna lley que al príncep desespera
dels ángels del orgull, puix sab que sas victorias,
no consentintlas Dèu, han de ésser il-lusorias,
que en resultat final tan sols es Dèu qui impera.
Barcelona, 10 de abril de 1859.
