y passat lo torrent que sos camps banya,
clara vegí una font [1] y transparent.
Era l' aigua que buscava,
lo remey de ma companya ;
es la pau de ma cabanya,
es la vida de mon cor.
Entre mitg d' herba y floretas
mansament fugint anava,
y pel' bosch serpentejaba
que li dava hombra y frescor.
Mès dels árbres y la herbeta
la frescura no volia,
y calenta ella surtia,
barrejabas' al torrent,
que fogós sòn llit obria
á la font sa desposada,
la fonteta enamorada,
la fonteta del remey.
Dèu te guard la mervellosa,
la de l' aigua cristallina;
dòna ta virtut divina
dóna al pobre trovador,
y de l' arpa dolsa trova
ecsaltantse carinyosa,
dirá quets' oh font! hermosa,
la fonteta del remey.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
- ↑ Aigua sulfurosa de grans virtuts
