Dèu y lo mòn.
Cuant gran y majestuosa es la bellesa
del Pirineu; y com la fortalesa
va pregonant de Dèu!...
Lloch es aqueix pel' poéta de armonía
lloch de ahont mès pura sa pregária envia
ab religiosa veu;
lloch ahont compren la forsa creadora,
ahont la véu brillar com la senyora
que la terra vesteix,
comparant la humiltat de la criatura
á la de aquell que dóna la hermosura
á tot lo que existeix.
¿Y qui al mirar las puntas blanquejadas,
ylas rocas que s' troban com llansadas
per la ma de un gegant;
y sentint lo rumor de la cascada,
que de dalt de eixas rocas despenyada
al plá baixa bramant;
y veyent com lo llam un arbre inflama
serpentejan pel' tronch y per la rama
al ressonar del tro;
qui no humilla sòn front, qui no s' inclina
devant la magestat que allí domina,
l' bras del Criador!!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
