Vés al contingut

Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/95

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

sentada prop d' un noyet.
Pobre! feya una corona
de olivera y de llorer
mentres que los ulls li anaban
vessant de llágrimas plens.
Y tranquilament dormia
al seu costat son fillet;
ella ploraba... ell somiaba
tal volta cosas del cel.
Los plors de la trista viuda
despertaren al xiquet
qu' esbarat corre als seus brassos
cridant: — Mareta, qué tens?...
¿Quí te ha fet mal que aixis ploras?
digas, que li pegaré
ab aquell sabre que 'l pare
me comprá... ¿No sabs?... — Pobret!
Ton pare, ton pare dius,
ay fill, que no 'l veurem mes!...
— ¿Perqué no anem á buscarlo?...
— Es molt lluny! — ¿Ahont es?..— Al cel!..
Y las llágrimas li anaban
com dos rajolins corrent,
y com la mare ploraba,
ploraba 'l petit també.



¿Era estrany que plorés la pobre mare?...
¿Era estrany que 'l dolor fòs tan agut?...
Li faltaba lo espós, al fill son pare,
en un pais per ells desconegut.