— No plores fill de ma vida,
resem per ell, sí, resém:
deya la trista, aixugantse
los ulls, de plorar vermells.
Vina, fémli una corona
per sa tomba... Y lo pobret
anaba dant á sa mare
las branquetas de llorer.
Y ara, Catalunya hospitalaria,
ara 't saluda ab agrahiment mon cor,
pus de l' orfe y la viuda la pregaria
prompte escoltares aixugant son plor.
Cuant ploraba llavors ma trista mare,
era estrany que l' dolur fos tan agut?
Li faltabalo espós, á mi mon pare,
en un país dels dos desconegut.
Tú, Catalunya, generosa y noble
me donares la ma com á ton fill;
vint anys desprès he vist que era un gran poble
lo poble que 'm salvara del perill.
Vint anys desprès, llegint de sas proesas
la extensa historia, he vist que 'ls catalans
se han fet grands en tot lloch , pus sas grandesas
