Pàgina:Macbeth (1907).djvu/40

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



crudel ha tornat futesa tot vell record.
Ross. — Ah! Bon pare, ja veus com els cels, torbats per l'acció de l'home, menacen sa sanguinosa escena. Pel rellotge es de dia, i tant mateix la negra nit ofega la llantia celestial. Serà l predomeny de la nit, o bé la vergonya del dia, que les tenebres sepulten la faç del món, quan la llum viventa deuria besar-la?
Jai. — Es contra natura, tal com l'acte comès. Dimars passat un falcó, planant al bell cim de sa volada, fou caçat i mort per un mussol ratoner.
Ross. — I els cavalls de Duncà (la cosa més extranya i certa), bells i lleugers, la flor de la llur raça, tornaren ferestecs, i, trencant llurs estables, botaren fòra, lluitant amb l'obediencia, com si volguessin fer guerra a l'humanitat.
Jai. — Diu que s menjaren l'un l'altre.
Ross. — Això feren, a l'estupefacció dels meus ulls, que ho contemplaven.
Entra Macduff.
  Aquí ve l bon Macduff. Com va l món ara, senyor?
Macduff. — Com, que no ho veieu?
Ross. — No se sab qui ha comès aquest crim més que sagnant?
Macduff. — Els qui Macbeth va matar.
Ross. — Dia fatal! Quin profit perseguirien?
Macduff. — Estaven subornats. Malcolm i Donalbain, els dos fills del rei, s'han esqui-