Pàgina:Macbeth (1907).djvu/44

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Banquo. — Sí, mon bon senyor. El nostre temps ens crida.
Macbeth. — Us desitjo ls cavalls rapids i ferms de peu; i així us comano a llurs esquenes. Adeussiau!
Banquo surt.
  (Als Senyors.) Quiscú sigui amo del seu temps fins a les set del vespre. Pera fer-nos la societat més dolçament benvinguda, restarem sol fins hora de sopar. Entretant que Déu vos guard!
Surten tots, menys Macbeth i un Criat.
  (Al Criat.) Hola! Una paraula amb tu; esperen aquells homes les nostres ordres?
Criat. — Missenyor, són enfòra la porta del palau.
Macbeth. — Porta-ls davant nostre.
Surt el Criat.
  Aquest estat no es res si no s'hi està segur. Les nostres temors de Banquo piquen fonds, i en la reialesa del seu natural regna lo que es temible. Gran es sa hardidesa, i an aquest tremp indomtable del seu coratge junta una saviesa que guia el seu valor a obrar amb seguretat. Ningú hi ha sinó ell qual existencia jo temi; i davant d'ell el meu geni es cohibit, com diu que ho era l de Marc Antoni per César. Va renyar les velles quan de cop me donaren nom de rei, i les féu parlar-li; aleshores profeticament el saludaren com pare d'una estirp de reis. Sobre l meu cap posaren