Pàgina:Macbeth (1907).djvu/45

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



una corona esteril i un ceptre xorc en el meu puny, que ha de ser-ne arrencat per mà forastera, no succeint-me cap fill meu. Si així fos, pels fills de Banquo hauré embrutat la meva ànima; per ells assassinat el bon Duncà; sols per ells omplert de rencors el vas de la mia pau; i el meu eternal joiell donat al comú enemic de l'home, per fer-los reis, els fills de Banquo reis! Primer que això, vina, destí, a la lliça, i combat-me a tota ultrança! - Qui hi ha aquí?
Entra el Criat, amb dos Assassins.
  (Al Criat.) Ara ves-ten a la porta i estiga-t allí fins que t cridem.
Surt el Criat.
  (Als Assassins.) No era pas ahir que ensems parlàrem?
Primer Assassí. — Ahir mateix, si plau a vostra altesa.
Macbeth. — Doncs bé: haveu considerat mon parlament? Ja sabeu que fou ell qui temps enrera us causà tanta dissort, ço que vosaltres creieu fet per ma innocent persona. Això us vaig aclarir en la darrera conversa, mostrant-vos punt per punt com us va enganyar amb bones paraules, com se us va travessar, els instruments, qui ls posà en joc, i tot lo altre, que a una mitja ànima o a un cap tarat haurien de dir: «Això ha fet Banquo!».
Primer Assassí. — Ens ho féreu conèixer.