Pàgina:Macbeth (1907).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Macbeth. — Així fou; i anàrem més enllà, que es ara l nostre punt de la segona entrevista. Creieu que la paciencia té tant predomini en vosaltres que deixareu córrer això? Sou tant benaventurats que pregareu per aquest bon home i la seva niçaga, qual mà feixuga us ha enfonzat fins al sepulcre i ha fet de vosaltres per sempre uns miserables?
Primer Assassí. — Som homes, missenyor.
Macbeth. — Sí, en el cataleg passeu per homes; com el perdiguer, el ganguil, el mastí, l'espanyol, el pater, el goç d'aigües, el brinxet i el través de llop són tots designats pel nom de cans; però la llista de preus distingeix el llest, el calmós, el subtil, el vigilant, el caçador, quiscú segons el do que la prodiga natura li ha acordat; per ont ell reb un titol especial en la nota aon tots són igualment escrits: i així es dels homes. Ara, si en la llista teniu estada, i no en el darrer rengle de l'humanitat, digueu-m'ho, i jo posaré tal tasca en vostres pits, la qual execució us desfà de l'enemic i us aferra l cor i amor de nòs, que sols gastem, amb sa vida, una salut migrada, que amb sa mort fóra perfecta.
Segon Assassí. — Jo soc home, senyor, a qui els ruins cops i bofetades del món han talment enfurismat, que tant se m'endona lo que faig pera agraviar-lo.
Primer Assassí. — I jo un altre tant cançat