Pàgina:Macbeth (1907).djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



de desastres i atuit per la fortuna, que riscaria ma vida en qualsevol percanç que pogués adobar-la o deslliurar-men.
Macbeth. — Amdós sabeu que Banquo era l vostre enemic.
Ambdós Assassins. — Veritat, missenyor.
Macbeth. — I també n'es el meu, i a tant curta distancia, que cada minut del seu esser ataca lo més intim de ma vida. I per més que podria a cara oberta escombrar-lo de ma vista amb res més que l meu voler pera respondre-n, amb tot, no m cal pas fer-ho per mor de certs amics, que ho són alhora meus i seus, de quals afectes no m puc pas despendre, i amb qui hauré de plorar la caiguda d'aquell que jo mateix hauré aterrat. Per això es que festejo l vostre auxili, disfreçant el negoci als ulls vulgars per sengles raons de pes.
Segon Assassí. — Farem, senyor, allò que ens manareu.
Primer Assassí. — Valdament les nostres vides...
Macbeth. — El vostre esperit brilla en vosaltres. D'aquí una hora tot lo més, us avisaré ont heu d'apostar-vos, i us instruiré amb perfecta informació del temps i moment precís; car anit ha d'esser fet, i poc lluny del palau. No oblideu que jo n vull restar net; i amb ell (pera no deixar botxes ni rebolls en l'obra) Fleanci, el seu fill, que l'acompanya, qual absencia no m'es