Pàgina:Macbeth (1907).djvu/49

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


  I ara, missenyor, per què us esteu tot sol, fent vostres companys de tristes fantasies, capficat amb pensaments que, en veritat, haurien d'haver mort amb aquells en qui pensen? Coses sens cap remei, no haurien de rebre esment. Lo que es fet es fet.
Macbeth. — Hem aixafat la serp, més no l'hem mort. Se refarà i tornarà a ser lo que era, en tant que nostra pobra malicia resta en perill de son antic ullal. Però que s'esberli l'ànima de les coses, que un i altre món s'ensorrin ans no mengem nostra vianda amb por, i dormim en la aflicció d'aquests somnis terribles que cada nit ens saccegen. Mellor esser amb el morts que hem enviat al repòs pera guanyar el repòs, que jaure en el torment de l'ànima amb incessant panteig. Duncà es en sa tomba; després l'aguda febre de la vida dorm en pau; la traició li ha fet tot el seu mal; ni acer, ni verí, ni malicia domestica, ni invasió forastera, ja res no l pot tocar.
Lady Macbeth. — Vaja, mon graciós senyor, amoixeu vostre ferest esguard. Sigueu gai i jovial anit amb els convidats.
Macbeth. — Ho seré, amor meva; i també, us prego, ho sigueu vos. Que s dediqui a Banquo l vostre esment; doneu-li preeminencia, tant amb els ulls com amb la llengua; oblidant mentrestant que en tals rius d'adulació hem de rentar nostre honor, i