Aquesta pàgina ha estat validada.
fer de les nostres cares màscares pera ls nostres cors, que lo que són disfrecin.
Lady Macbeth. — Ho heu de deixar això.
Macbeth. — Oh! ple d'escorpins es el meu cor, ma esposa! Tu sabs que Banquo i el seu Fleanci viuen.
Lady Macbeth. — Més en ells el pacte amb la natura no es etern.
Macbeth. — Aquí encara hi ha consol; ells cert són vulnerables; per tant, siguis joiosa: ans el rat-penat no hagi volat son vol ombrivol; ans a la crida de la negra Hecate, l'escarabat alat, amb sos sòpits brunzits, no hagi badallat el toc de vespres, un fet d'horrible nota ha de complir-se.
Lady Macbeth. — Que ha de complir-se?
Macbeth. — Sigues innocent d'això saber, rateta, fins que ho aplaudeixis. Vina, nit aclucadora, embena ls tendres ulls del jorn greujós, i amb ta sagnosa i invisible mà cancela i fes bocins aquell gran pacte que m té esblaimat. El jorn s'apaga i el corb s'envola vers el bosc ombriu. Ja les bones coses del dia comencen a decaure i ensopir-se, mentre ls agents negres de la nit s'aixequen per llurs preses. T'admiren mes paraules; més sigues tranquila: cosa mal començada s fa forta pel mal. Així, t'ho prego, vina amb mi.
Surten.
