Pàgina:Macbeth (1907).djvu/76

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



més per mi quelcom d'ell podeu merèixer, amb saviesa oferint un pobre, innocent i feble anyell pera aplacar un deu irat.
Macduff. — Jo no soc pas traidor.
Malcolm. — Però ho es Macbeth. Un natural bo i virtuós pot cedir davant una ordre imperial. Més jo us haig d'implorar perdó: lo que vós sou, mos pensaments no poden pas mudar-ho. Els angels són brillants encara, mal que caigués el més brillant de tots. Ancque tot lo lleig prengués caient de gracia, sempre la gracia semblaria aital.
Macduff. — He perdut mes esperances!
Malcolm. — Tal volta allí mateix on jo he trobat mos dubtes. ¿Per què tant bruscament deixàreu muller i fill, aquests preuats motius, aquests forts nusos d'amor, sense pendre comiat? Us ho prego, no prengueu ma gelosia per vostre deshonor, ans per ma assegurança. Vós podeu ser verament honrat, qualsevol cosa jo pensi.
Macduff. — Sagna, sagna, pobre patria! Gran tirania planta ja amb seguretat tos fonaments, car la bonesa no gosa contrastar-te! Multiplica ls teus torts; ton dret es confirmat. Que ho passis bé, senyor; no voldria pas ser el bretol que tu penses per tot l'espai que té l tirà sota sa grapa, el ric Orient afegint-hi.
Malcolm. — No us ofengueu; jo no parlo en absoluta malfiança de vós. Penso que l nostre país se postra sota l jou; plora i