Aquesta pàgina ha estat validada.
Macbeth. — Treu-me d'aquí ta cara.
[Surt el Criat.]
Seyton! — Mon cor defalleix quan considero... — Seyton, dic! — Aquesta embranzida m'entronarà per sempre o em destronarà a l'instant. Jo ja he viscut prou: el Maig de ma vida es vingut a fulla groga i seca; i allò que hauria d'acompanyar la vellesa, com honor, amor, obediencia, tropes d'amics, no puc pas esperar haver-ho; més tinc en compte malediccions, somortes però fondes honors de llengua, vils afalags que de bon grat el cor refusaria, i no gosa. — Seyton!
Entra Seyton.
Seyton. — Quin es vostre graciós plaer?
Macbeth. — Quines noves més?
Seyton. — Són confirmats, missenyor, tots els reports.
Macbeth. — Lluitaré fins que la carn sigui asclada dels meus òssos. Dóna-m les armes.
Seyton. — No cal pas encara.
Macbeth. — Me les vull posar. Envia més cavalls; escombra l'encontrada; penja tots els qui parlin de por. Dóna-m les armes. (Al Doctor.) Què fa vostra pacienta, doctor?
Doctor. — No tant malalta, senyor, com torbada per un eixam de cabories que la priven del repòs.
Macbeth. — Cura-la d'això. ¿No pots assistir un esperit malalt, arrencar de la memoria un dolor arrelat, esborrar l'engunia escri-
