Pàgina:Macbeth (1907).djvu/92

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



ta en el cervell, i amb qualque dolç i oblidós antidot deslliurar el pit que s'ofega d'aquell ofec que li oprimeix el cor?
Doctor. — En això l malalt ell sol deu assistir-se.
Macbeth. — Llença als cans la medicina: jo no n vull gota. — Vina, posa-m les armes; dóna-m la vara. — Seyton, envia... — Doctor, els thanis fugen de mi. — Vaja, senyor, enllestim! — Si tu poguessis, doctor, pendre l pols a ma terra, trobar sa malaltia, i retornar-la a sa bona i pristina salut, jo t'aplaudiria fins que l mateix eco tronés d'aplaudiments. — Treu-me-la, dic! — Quin ruibarb, senet o quin purgant podrà escombrar d'aquí aquests inglesos? No has sabut res d'ells?
Doctor. — Sí, mon bon senyor: vostres reials paraments quelcom ens fan saber.
Macbeth. — Porta-me-la darrera. — No m'espanta la mort ni la ruina m'aterra fins que l bosc de Birnam vingui a Dunsinan.
Doctor (apart).— Fos jo un troç lluny i net de Dunsinan, feina hauria cap guany pera tornar-m'hi.
Surten.