Pàgina:Macbeth (1907).djvu/95

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



espavents. Fou un temps que ls meus sentits s'haurien glaçat d'oir un xiscle nocturn, i ma cabellera amb un llobreg conte s dreçava i fremia com si vida hagués. M'he fet un fart d'horrors; i no hi ha feredat que, familiar a una assassina pensa, pugui ja espaordir-me.
[Entra Seyton.]
  Per què eren aquells crits?
Seyton. — La reina, missenyor, es morta.
Macbeth. — Hauria hagut de morir més tard, quan hi hagués temps d'oir semblant paraula. Demà, i demà, i demà, s'esmunyen poc a poc de dia en dia, fins a l'ultima sílaba del temps escrit; i tots els nostres ahirs han aclarit a folls humans el camí de la mort fosca. Fòra, apaga-t, breu candela! La vida no es que una ombra errant, un pobre comic que fa gatzara i fatxenda la seva hora en l'escena, i encabat no sen sent més; es un conte contat per un idiota, ple de furia i renou, que res significa.
Entra un Missatger.
  Tu vens pera usar ta llengua; ta historia, desseguit!
Missatger. — Graciós missenyor, deuria reportar lo que jo dic que he vist, més no sé pas com fer-ho.
Macbeth. — Bé, digueu.
Missatger. — Com feia ma guarda sobre l turó, he mirat vers Birnam, i de cop m'apar que l bosc comença a moure-s.