§ 4. En oposició a n-els sistemes d'escriure usuals hi ha la transcripció fonètica, tal com tot seguit l'esposam i esplicam. S'entén per si metex lo indispensable qu'es la seva aplicació, sempre qu'es incondicionalment necessari qu'aquell qui lletgex la paraula escrita, sàpia com se pronuncia. L'estranger qu'estudia la llengua catalana, no veu per l'ortografia ordinária com ha de pronunciar tot allò. Al contrari, les transcripcions fonètiques, que per exemple se posen dins una gramàtica per aclarir i precisar els sons, instruexen aquell aviat i exactament respecte de tal punt. Per l'interès de l'estudi práctic i científic del catalá a l'estranger, es de llamentar qu'encara no hi haja cap gramática catalana ni cap diccionari catalá am transcripcions fonètiques. Si n'hi hagués que'n duguessen, no serien estats possibles molts d'errors que's cometeren els primers anys en la filología románica, moltes de descripcions fonamentalment falses de la pronúncia catalana qu'encara avuy estan esteses entre'ls filòlecs estrangers. Pero fins-i-tot p'els catalans metexos es d'una gran importáncia que l'escriptura de tots els materials destinats a l'escorcoll filològic sia fonètic. Puys sols l'escriptura fonètica pot donar exactament el mot am tots sos diferents matissos de pronunciació que sovint varien d'una comarca a un'altra. Si, per exemple, a Esterri o Alacant transcrivim fonèticament una llista de paraules o una poesia tal com el poble les pronuncia a n-aquelles poblacions, axí un filòlec
