catalá a Barcelona o un francès a París o un japonès a Tókio pronunciará, amb aquella transcripció, tals paraules i tal poesia just axi com les pronuncia el poble bax d'Esterri o d'Alacant, sempre que'l filòleg conega la significansa i la clau del sistema de transcripció emprat; i fins-i-tot un filòlec que d'assí a cinc cents anys estudiy el català d'ara, axí matex el pronunciará sempre just igual.
Ara si a Esterri o a Alacant escriuen am l'ortografia ordinária el parlar del poble, a-les-hores el filòlec de Barcelona, si hu lletgex, ho pronunciará malament, axò es, no com pronuncien a Esterri o a Alacant, sino com a Barcelona, i el francès i el japonès encara hu pronunciarán més malament, i p'el filòlec d'assí a cinc cents anys tal escrit será completament un enigma, com ho es desgraciadament per nosaltres en molts de punts la pronunciació catalana d'un período molt enrera, per exemple del sigle X, XI o XII.
D'axò resulta que la transcripció fonètica i sols ella, a dir ver, está cridada a donar a conèxer la paraula parlada del poble catalá de totes les comarques am tots llurs sons, am totes les gradacions dels sons, am totes llurs belleses acústiques; está cridada a conservar tot axò per tots els temps a venir pera aquells que's vullen prendre la molèstia d'estudiar el sentit del sistema emprat per axò.
I si d'aquexa manera una grandiosa abundáncia de cabal fiolològic com la que's replega p'el monumental diccionari de Mn. Alcover, es transcrita segons
