Sempre que's descrigui fonèticament un sò d'una llengua, s'ha d'indicar si es sort o sonor y l'estranger qu'aprèn la pronunciacio catalana, té de ficsarse bé pera emprar el sò de la glotis en el lloc precís.
L'impressió que'l sò sonor i'l sort fan a la nostra orella, es molt diferent: en el fonema sonor la corrent d'ayre deu vèncer una resistència, tant a la glòtis com a qualque indret de la cavitat bucal, mentres que a n-el fonema sort (soroll bucal tot sol) falta l'obstacle de la glòtis. Per consegüent, en el derrer cas la corrent d'ayre surt de la boca am major intensitat. Un fonema sort sona doncs més fort que un fonema sonor. Pot un assegurarse comparant la paraula catalana casa (am [z]), am la castellana casa (am [s]) ò bé articulant les series [szszszsz…] ò [fvfvfvfv…]. En la descripció popular dels fonemes, com generalment se fa en les gramátiques d'escola, no fonamentades en la fonètica, se distingex sovint entre suau y fort (fr. doux — fort, it. dolce — forte, al. weich — hart). Despres d'haver coneguda l'essència del sò de la glòtis hem d'evitar aquestes denominacions inexactes.
§ 12. Si volem fer constar si un fonema qualsevol del catalá o d'un'altra llengua es sonor o sort, farem les següents proves:
1ª. El fonema que estudiam, el pronunciarem lo més clar possible; al matex temps ficarem els dits al forat de les dues orelles.
Si, en articular el fonema, oim un brunzit com el que produexen les abelles, allavores el fonema es sonor. Si no oim el brunzit, el fonema es sort.
Aquesta prova es de gran importáncia, no solament per el catalá que vol descriure fonèticament els fonemes de la seva llengua, sino per l'estranger
