Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/125

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


blanca.

    No'n feu memoria.
Ah, calléu!

joanot.

    Y jo boig que fantasiava
redimintvos á tots fervos ditxosos,
y guanyarme'l perdó de vostres llabis
devant de Deu! Jo deya, ella quan torni
al claustre que li obro, en tant que visca
pregará al bon Jesús perque perdoni
á aquest trist renegat! Y com m'ho creya!…

blanca.

   (Oh! Que hi ha dintre mí que sas paraulas
me fan avergonyir!)

joanot.

    Y aixó us enutja?
Jo que us salvava y'm salvava alhora!

blanca.

   Ah, no, no seguiu pas; que dintre l'ánima
se'm clavan vostres mots! Que sé jo, trista,
lo que vull y'l que dich!…

joanot.

    Donchs escoltéume.
Quan siga fosch jo vinch; á vostre pare
aquí escrich una carta; en ella conto
que á Said jo l'he mort, qu'en ell me venjo,
y'm llenso al mar afatigat de viure.
Mes jo no ho faré pas: las vestiduras
cambiaré ab en Said, y assobre'l rostre
un tir m'aviaré que m'estrefassi,
y ell estará salvat. Llavors, qui'l cerca!
Creurán tenir son cos, y mon cadavre