Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/132

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


carles

    'M deyan
que tu, la esposa de Jesús volguda,
defensavas la vida á un miserable,
del mal lladre rebrot!

(Blanca amaga'l cap en lo pit de son pare.}
ferrán

    Deu!

carles

    Pobre filla!
No saben qu'ets del cel: que vols que morin
sos enemichs. Sens remisió!

(Blanca s'aparta, resolta, de son pare.}
ferrán

    (No'ls deixo!)

carles, sever.

   
Blanca!

blanca, sens plorar.

   
 Vull qu'ell se salvi.

ferran, contenint sa explosió d'ira.

     Per Deu, oncle!

carles, á Ferrán.

    Es ella qui ha parlat? Era ma filla?

blanca

    Deu meu, Deu meu!

ferran, volentlos calmar.

   
 Escolta, Blanca; oncle…