Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/53

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.





ESCENA XVIII


SAID, després HASSEN. Se sent lo toch de botzina y aquest
soroll fa sortir del ensopiment á Said.


Said

   (Ba, ba: deixémho estar. Qui sab hont era!...
Donchs m'ha sorprés, perque ella no fingia.

(Reclinantse en la llitera.)


D'aixó n'estich ben cert. May á una dona
havía vist plorar com ella: d'altres
se planyían de por, cap com aquesta.

(Per lo que pensa.)


Ah! lluny aixó... qu'es tart. Dormím.)

(Contrariat.)


 Qui baixa?

Hassen

   Soch jo. Ja tením son?

Said, molt sech.

    Sí, déixam: vésten.

Hassen

   Be, ja me'n vaig. Y la ferida?

Said, volent acabar.

    'S cura.

Hassen

   (Trist sempre:'m fa una pena!)