Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/94

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Jo ab lo punyal t'he amenassat! Sedenta
de ta sanch me trobava: jo, una dona!
No'm sents? Matam! Ab, mátam!

Said, li aparta'ls cabells que li cubreixen la cara ab molta tendresa.

      Parla, digas.

Blanca

    Deu meu! Deu meu!

Said, miràntsela fixament com encisat.

     Quín goig sentirte! Parla!

Blanca

    Oh! Jesús, mon Senyor! Hont soch!

Said

     Sí: cóntam!...
Per qué t'aturas? Malaheixme, vina.
Dígam tu lo que vullas: pero párlam!

Blanca

    Com es que tenint ánima sou fera?
(Said la rebrega entre'ls brassos ab barreja d'odi y d'amor. Blanca cau abatuda en un tamboret.)

Said

    Per qué m'has enganyat? Per qué? Respónme.
Tu ets traidora y ets vil; tu ets la falsía!
Lo primer cop que't vaig mirar ploravas,
tu, de la rassa deis botxins, per ella,
la mare de mon cor! Després tu, dona,
no ab llabis amorosos, ab la punta
d'un arma de ton poble benehida,
trucares á mon pit, y ell va respondre!
Lo punyal te caygué; mes tu'm matares:
qu'en mí, d'aquell Said, no hi ha ni l'ombra!