es una criatura, es ma germana Machá... ¡morta!... ¡está estirada allí, morta de fam!... Aquest pensament me traspassa 'l cor... «¡Ah! ¡quánta crudeltat! ¡quánta crudeltat!» Y llenso aquest crit ab tal indignació y dolor, que mitj me desperto: apuntalo 'l cap contra la glassada paret, buscant inconscientment frescor pera mon cervell que crema. Mes lo pálit semblant de la germana qu' he perdut, morta potser, continúa perseguintme. La lluhissor verdosa creix, ilumina una cara pálida, los llabis severament closos, un front pur, ombrejat per aquella cabellera espessa, cargolada y negra, que tan bo 'm donava acaronar abans... Tinch por... vull cridar d' angoixa... ¡Son ells, ells qu' ho han fet tot! Però no es més qu' un somni, l' efecte d' una imaginació sobrexcitada. ¿De debó no es més qu' un somni? ¿No s' es quedada sola en aquesta gran ciutat tan freda, tan indiferent... sola, sense pares, sens amichs, sense conèixer un' ánima... sola, sense un quarto?... ¡quíns disbarats! «Sens amichs, sense conèixer á ningú! Y n' Ivan Stepanitsch, y en Nikolai Nixolaïtsch, y n' Ivan Ivanitsch y tants d' altres... ¿Pots ben jurar, desventurat, que sían encara hont los has deixats tu? ¡Prou sabs que tot es possible!»—me diu á l' orella una veu esgarrifosa y profètica.
