Quan la desgracia m' atrapá, era ben jove; encara no tenía vint y dos anys. Encara somiava en lo pervindre, y me 'l pintava dels colors més alegres. Això 'm dava energía y 'm sostenía en los moments de pena, que ja n' havía passat bona cosa ans de que m' empresonessen. De repent, tot lo que 'm lligava ben fort á la vida, tot lo que me la feya estimar ab passió, se trencá per sempre; tan segur estava de que sería per sempre, que res m' hauría pogut fer creure lo contrari. Sols aquell qu' ha sufert lo que jo, jo, qu' al comens de la vida he tingut que dir adeu á mos somnis daurats; sols aquell pot compendre l' intensitat del desesper que, á moments, m' agafava. Allí, aprop meu, á duas passas de la presó, la vida continúa son curs ordinari; y jo, que no he viscut encara, qu' encara no he fet res, ja he deixat lo món dels vius, no pera baixar á la fossa, no pera convertirme en fret cadavre, no; he guardat la conciencia de mi meteix, y no més que pera sentir tot l' horror de la meva situació. Anys se passarán aixís: mos pares, mos amichs, no 's recordarán de qu' existeixo, y jo estaré sempre tancat aquí ò en algun sepulcre semblant, pera recordar á cada instant que m' embruteixo, que perdo tots los sentiments, tot lo modo de pensar
