dels hòmens. No 'm restará res, res més que la conciencia de ma desgracia, de ma dissort.
¿Quína necessitat, no obstant, hi há de prolongar aquest temps dolorós, que no tindrá ni fi ni compte? ¿No val més sufrir molt alguns días, algunas horas ò alguns moments, y acabarho tot, eixirne per sempre? ¡Sí, mil vegadas més! Mes, ¿còm m' ho faré? Las parets de la celda son llisas, macissas; ni un ganxo, ni un clau que puga ajudarme á cumplir mon designe. Pera dinar no donan ni ganivet, ni forquilla...
Me podría penjar á la lleva de la finestra, però l' empostissat gruny y tremola á cada pas que dono; apenas seré prop de la finestra, lo centinella ja ho veurá per la reixeta de la porta. Y després, ¿hont trobo la corda ò lo que sía? No 'm donan mocador de butxaca; la tovallola se la enduhen cada matí aixís que me n' he servit.
Un día que, venint de declarar, ni 'l staroj ni 'l centinella entraren en ma celda, vaig aprofitar la ocasió, y, trayentme 'l vestit pera tornarme á posar l' uniforme de la presó, llensí 'l meu tapa-bocas derrera 'l llitet, esperant que ningú s' en adonaría. Efectivament. Un cop los guardas tancaren la porta, agafo 'l tapabocas y 'l beso ab deliri. D' ell me
