—La llum del día,—finí jo mentalment, trucant á l' hora: un, un, que volía dir: ¡Ja he entès!
Després, lo meu pobre vehí callá per sempre. ¿Què li passá? May ho he sabut. Jo crech que 's va morir á la presó.
Ma sola distracció, en aquell temps, era 'l deixar la gabia quan m' acompanyavan á certs llochs. Aquella celda no reunía encara totas las perfeccions del art. Quan Pakhomof no tenía més remey que respòndrem y deixarme sortir, jo sentía un cert orgull.
May tinguí ocasió d' atansarme á una altra celda, de cambiar la menor paraula ab mos condetinguts: lo staroj me seguía com una ombra. Mes, cada cop que 'm trobava fòra 'l corredor, tant mateix me sentía més content. Mos passos eran més segurs que d' ordinari; caminava poch á poch, tan lentament com podía. Y vaig sentir que 'ls altres detinguts quan sortían feyan lo meteix.
Al soroll dels nostres passos, s' establía entre nosaltres una inteligencia tácita.
—Ho fa perquè jo l' escolti—me deya jo, parant l' orella als passos acceptuats d' un detingut que passava per devant de la meva porta.
Y, á ma vegada, jo picava de peus tan fort com
