qué. Cada día notava ab horror que 'l tuf de la meva celda era dolent, y feya obrir la finestra, que 'm deixavan aixís moltas horas, malgrat lo fret rigorós que 'm cuydava á gelar.
Tantas persecucions me posavan fora de mi, tant més en quant, baix una forma ò altra, 's repetían molts cops al día. Poch á poquet, me fou impossible, literalment parlant, pensar en res més qu' en lo director. Tot lo que tenía al entorn me 'l recordava. Somiava ab ell. Se 'm convertía en una idea fixa, en un poder fatal, que, contra ma propia voluntat, atreya tota ma atenció. Cada matí, quan ell entrava, lo cor se 'm desbocava. Jo 'm deya: «Ja hi haurá alguna cosa, com sempre.» Y 'm passava horas enteras capficat y febrós, imaginant los medis més extranys é impossibles de venjarme. «Llavors, los papers s' haurán cambiat,—pensava jo;—ell s' abaixará devant meu, me besará 'ls peus, me dirá qu' es casat, que té fills y una mare velleta que no poden prescindir d' ell... Me demanará pietat, que 'l perdoni... Llavors, jo li retrauré tot, tot... Li explicaré què son tots ells, ell y 'ls que m' han tancat aquí... y me 'l trauré del devant.» Alguns cops, ma venjansa imaginaria anava més lluny. Això solía succehir inmediatament després d' algun afront més
