Pàgina:Monòlegs humorístics (1903).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


respecte! ¡Ay caratsus de xicot! ¡Si't vegés la teva mare, que al cel siga! Bé, bé. ¿Y donchs, que ja't tenim per aquí?

—Aixís ho sembla,—li vaig respondre.

—¡Ah! ¿que no ho saps? Casém la Juanita.

—¡Aaahhh!

—Es a dir casém, casém...—va anyadir,—ens l'han demanada.

—¿Y qui?

—Un jove... d'edat, una persona molt reposada, que sembla un galant home. Ha estat a l'Habana... y qu'es diu que té molt bona posició. ¡Oh! Y que vens bé; com qu'ens haguessis caygut del cel. Perque com diu el refrán, de dinés y de bondat, la mitat de la mitat, y no es or tot lo que llu, y vestiume un bastó, que vos semblará un senyó, y el hábito no hace el monge...

—Peró donya Madrona, ¡per la mort de Deu! ¿Qué té que veure tot aixó ab la meva vinguda?

—¡Déixam explicar, sant cristià! Ja ho veuràs. Mira, els refrans tots son sentencias.

—Sí,—vaig replicarli jo.—Com aquells de tales padres tales hijos...

—¡Just!—feu ella.

—Y á padre ganador, hi ja gastador. Pedra movedissa, no posa molsa, y qui muda, Deu l'ajuda.

—Bé, vaja, tu ets d'aquells que a tot troban taps; peró deixém els refrans y aném al cas.

—¿No es pas un cas de cólera?

—No home, al cas de la noya. Donchs com te