Pàgina:Mort d'en Jaume d'Urgell (1896).djvu/8

los brassos d' un cadavre eixint de sota!
Aquí haig d' estar, aquí! Com cada vespre,
com cada nit, com cada jorn: tot hora
parlant ab mi mateix o ab los fantasmas
que congría la febre que m' arbola.

Alsantse travallosament de la terra y sostenintse en la paret ó en una columna de pedra.

 Y ja han vingut aquesta nit. Tres eran;
mes no entraren pe 'l mur com altras voltas:
per la porta ha sigut, que jo la he vista
badallar y escupirlos rugallosa.
No era cap en Ferrán; mes s' hi semblavan
tots tres, los malehits! Com las antorxas
m' acostavan als ulls! Jo prou volía
despertar!... sens poder!... Y assobre 'l rostre
l' abrigall me tirava per no véurels.
Mes, un d' ells, ab lo peu, lo drap d' assobre
m' ha apariat, tot dihent: —Aixécat, mírans,
Jaume, comte d' Urgell; som fills del home
que triháren á Casp, del que 't va pendre
la corona real d' aquestos pobles.—
Y 'l fantasma callá. Jo m' he sentida
una onada de sanch botre á la gorja,
y m' he alsat; y ab las unglas com á grapas
he apartat mos cabells, los ulls en fora
famolench de mirarlos, ab la llengua
de cá penjant!... Y cóm se 'n reyan! Monstres!
Talment com en Ferrán, lo jorn tristíssim
que vaig caure á sos peus devant ma esposa.
—Be us conech, los he dit, duyeu la estampa
del intrús castellà damunt del rostre.
Cóm las mans se m' aturan? Cóm no saltan
al coll estenallantvos y us afogan,
y arrencantvos la llengua us bofetejan
de dret y de través ab sa carn llorda?