Pe'l senyor Ginovés, los actes més ordinaris de la vida tenian relació, semblaban, ó eran contraris á tal ó qual tros de música... seguian las lleys de la progressió de sons, de l' intensitat, de l' armonfa, de l' acort perfecte.
Per poch que la conversa s' ho portés, vos citaba Guido d' Arezzo y... «no, no, Don Melcior, un altre dia» li feyan desgraciadament, quand conversaba ab gent instruhida. Desseguit l' aturaban, puix lo pobre ho sabia tot de segona má... ó quí ho sap de quina má? Tenia memoria y voluntat .... «Ey! á entranyas artísticas,» tampoch, segons ell, ningú 'l guanyaba.
Tant lo senyor Ginovés com lo senyor Ventureta, eran per mí part integrant de la ciutat, així com altres personas que ni sospitaban la meua existencia y que jo reparaba, de qui seguia 'ls passos y 'm feya contar las genialitats.
Entr' ells n' hi habia de posicions socials molt diferentas: uns acomodats y de bon viurer, altres atrotinats y malaltissos. Per mi tots eran uns. Llur conjunt donaba carácter á ma ciutat nativa, May he passat á Tarragona la més curta estada sense preguntar per ells, y fins alguns m' era tant necessari véurels ó saber per pedras menu-
Pàgina:Niobe (1889).djvu/11
Aquesta pàgina ha estat revisada.
