Garcés... lo viudo.. saps? aquell procurador tant eixerit... Al cap d' un any ja era casat ab una bona mossa del baix Aragó.. Una Santa Pau, més seca qu' un bacallá, que's posá desseguit las calsas y 'l feu muntar á víurer ab los seus papás... uns nobles de saynete d' un poblet de mala mort etre Valderobles y Teruel... y vamos, feu xarrupant la darrera gota de licor, vamos, no per res, puix sempre me l' habia estimat al pobre Jaume, mes lo cert es que llevat d' uns quants mesos d' estada de casa, fent companyía á sa tia Pona, una vella que sempre jemega; del menjar y beure y d' un munt de paperots que fa poch m' han vingut á raure á las mans sense demanarlos, més aviat hi vaig perdre que no hi vaig guanyar ab sa tornada. Figúrat que la sola llissó de guitarra donada al fill del notari de Montblanch me produhía quatre duros cada mes... no 'n cauhen gayres d' aficionats tant despresos... Y tot pensatiu, llepantse delicadament los caps dels dits entre quins s' habia fus lo darrer átom de sucre, continuá sa conversa descosida, anant d' un motiu á l' altre, parlantme de gent que 'n ma vida he vist ni conegut, d' altras que m' interessaban.
Lo munt de paperots sobre tot m' habia
Pàgina:Niobe (1889).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat revisada.
