sempre, anant y venint ab feyna entre 'ls dits, apadassant roba, fent punteras y talons de mitjas, espellofant, pelant llegums. Quand per massa malalta ó per estalviar oli las vetllas s' arrenconaba prop del foch, á l' espona de son llit; silenciosa, sens més moviment que 'l precís pera persignarse... De tant en tant passaba parts de rosari.
Son padrí li digué qu' aquella vella, que de cop l' esparverá, era la tia Pona... que l' estimés força... y per compláurel, se posá á estimarla.
Visqueren pochs anys junts.
Lo pobret padrí que no gastaba molta salut, se donaba massa pena corrent boscos y planas, consolant á l' un, anant á reclamar per l' altre, acudint als qui tenian valiment interessantlos per la viuda, l' orfe, demanant caritats per travalladors pobres, malalts.
Un vespre 'l Ramon recordaba que mitj dormint vegé anadas y vingudas per las cambras y escalas.
Eran lo senyor Rector de Rojals, lo senyor Vicari de Vimbodí, un metje de 'l Espluga... y l' ensendemá al llevarse, la tia Pona 'l feu entrar á la cambra de son padrí hont lo vejé estenellat! ert! damunt un blanch llensol que cubría las posts del seu
Pàgina:Niobe (1889).djvu/36
Aquesta pàgina ha estat revisada.
