tarme en aquells pedrissets ab respatiler de molsa verda, seguir caminals de sorreta fina, encantarme com en edat primerenca dayant la gran gabia á istil de pagoda xinesca habitada per aucells raros: cotorras, lloros, gays, papagays, cardenals, viudas... aucells de plomatje variat; muixonets que semblan animadas joyas fent lluhir al sol tendres matissos del blau suau de la turquesa, lo més intens del safir, goteta d' aygua de mar per raro prodigi petrificada, lo vert cambiant de la malaquita, las indecisas llums de l' opal, las ricas armoniosas transparencias del daurat topaci, los esquitxos incandescents del encés rubí, los enlluernants raigs del vert d' esmeragda, tota la gama dels grochs, dels ataronjats, dels grisos, lo blanch esclatant de la perla blanca, lo negre lluminós de la perla negra.. En altra rodona d' arbrissons, volia visitar al simi que fa ganyas, s' enfila, s' arria de dalt á baix del pal al quirt lo subjecta una cadeneta, pren avellanas de mans dels qui gosan donarnhi, s' issa al reposador, trenca la fruyta ó 's grata la cuixa... ó bé, menja, fent petar las caixaladas, un imperceptible microscópich insecte.
Volia reveurer aquella creu de pedra tant finament llaurada que fora 'l jardí s' aixeca
Pàgina:Niobe (1889).djvu/6
Aquesta pàgina ha estat validada.
