Lo mestre li feya muntar escalas cromáticas sospenentlo per l' aurella, l' ajupia rans de la taula davant la quina travallaban, pera ferlo baixar, y sense deixarlo li feya donar cops de front damunt de la fusta cridantli com si parlés á un que 's trovés al capdevall del carrer: «fô, fa, mi rô, re dû, dó...» tornemhi!
Las vocals de las notas sostingudas las pronunciaba foscas y arrodonint los llavis.
Lo pobrissó ploraba com un perdut, no gosaba aixugarse las llágrimas ni mocarse, y ab lo visatge amarat tornaba á empendrer aquella pujada que per ell era la del Calvari.
Al altre deixeble li saltaban també llágrimas; mes eran de rabia, d' enterniment, de compassió envers son company que cada dia més estimaba; y tant com podia s' arreconaba darrera la cortina d' indiana morada que penjaba en lo march d' una alcova, assistint tremolós, enervat, al repugnant espectacle de veurer bofetejar al company que l' hatzar li habia donat y ab qui s' habian franquejat anant y venint, contantse mútuos detalls de familia, gustos é inclinacions.
Lo senyor Francisquet habia aprés de música per aquell sistema y desgraciadament lo volia perpetuar, convensudíssim de que «y greca, zeta... á clatellots entra la lletra.»
Pàgina:Niobe (1889).djvu/82
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
