Pàgina:Niobe (1889).djvu/84

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

en lo que no li pertocaba, que 'l Ramon no li era rés, que 'l senyor Manció li habia encarregat que ensenyés de solfa al noy... y que ó 'l seu nom se perdría ó n' eixiría ab la seua. Mestre Pau lo fuster respongué modestament, donant sempre rahó al irrascible sastre clarinetista; y com qui no hi toca li insinuá: «ja que al Ramonet lo cant no li entra... fémli apendrer de clarinet.»
 —De clarinet? feu lo senyor Francisquet alarmat, no seré pas jo qui n' hi ensenyi... en ma vida he vist un xicot més dur per la música... no tira de son pare... ¿l' heu conegut?
 —No; ó sí, respongué 'l fuster. De totas maneras, si 'l conegué seria de vista, com un estudiant que passaba pe 'l seu carrer quatre vegadas diarias, may com un artista...
 Y entre las respostas del fuster y las queixas del senyor Francisquet á qui lo que més rabia feya eran las sátiras del senyor Manció que tots los músichs de la seua edat respectaban... per sos anys y perque molt ó poch tots habian sigut deixebles seus, li deya ab tó apurat, brandant el cap, assentantse, aixecantse ab desfici:  —Vos no 'l coneixeu al senyor Manció... Es molt burleta!... Ell preten qu' habent