Pàgina:Noveles (1906).djvu/166

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
162
emili vilanova

tigui'l carrer, m'allarga la mà y'm diu: «Janet, mandar. ¿Què vol rès, s'ofereix algo d'importancia?» Y jo, ab samarreta polsosa de serradures, les ungles tenyides de vernís, encaxo ab ell, li faig un solrís, que ja sab lo que vull dir, signo que nó ab lo cap, y se'n torna al carruatge barbotejant: «Es un bronzo, may serà dels nostres, no'l puch rendir.» No tinguèu quimera que cap any per Nadal se descuydi d'enviarme'l lacayo a donarme les bones festes. «Mariagneta, — crido a la dòna: — dónali un duro a aquest minyó.»
 Ab Espartero varem estar tancats desde les nou fins a les cinch de la tarde: sempre conferenciant sense destorbarnos ni per escupir. La Duquesa va venir a trucar a la porta dues ó tres vegades. «Baldomero, hijo, que no vienes a almorzar?» Al últim li va tenir que respondre: «Quíta, mujer, mortifícate; estoy con Janet de Barcelona.» Com si li hagués dit: estich ab lo meu confés; sentíam com se'n anava de puntetes, ab lo fregadís del vestit de seda damunt de les catifes. Al cap d'un parell d'hores, crach, crach, altra