Pàgina:Noveles (1906).djvu/167

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
163
caricatura

vegada. «Duque, por Dios, que se enfría la sopa.» «Duquesa, ya os lo he dicho una vez; estamos Janet y yo conferenciando. Anda, vé, almuérza sola, mientras.» No's va sentir més ni'l que's diu respirar un mosquit. Tant ell com jo, no més teníam un glop de xocolata al còs; però cada veguero que fumavam era com una llangonissa.
 Sortim de la entrevista, y crida als lacayos: «El coche, y á escape á Palacio.» Si no es per la Duquesa, que per forsa'ns va fer beure una presa de caldo, marxavam dejuns. Al sortir, casibé a frech d'orella y dissimuladament, la Duquesa'm va preguntar: «¿Peligra la libertad ó la vida de mi esposo?» «Señora, la libertad él la sostiene con la espada de Luchana. En cuanto à su vida, yo respondo de ella con mi cabeza.» «Gracias; ya sé que es V. leal y valiente; quedo tranquila.» «Sí senyora; vaya Usía á almorzar, que es tarde.»
 A Palacio, prou; a Espartero ja'l dexavan entrar, però a mi, «que aguarde el caballero,» deyan los de la llave dorada. Jo me'ls mirava rient. «Vès, teníu compte que quan