a tu, a tu, Sol, moreno, escayent, domador feréstech de voluntats rebeldes; ¡hermós! sí, massa hermós per la pobresa dels meus ulls que no poden conseguir ni arreplegar d'una mirada l'explendenta claror qu'escampa ta bellesa robada als querubins celestials per magestat, influencia y poderiu de ta persona ò per dò sobrenatural que desconexo y que'm domina y m'abat fins a besar, ¡ay del meu cor! la pols de tes petjades criadores de flors y oloroses de bàlsams y d'incens y de cosa teva!»
«¡Dolor meva! — li dich: — ¿còm sentirte y no pendre un veneno mortal que'ns conduhís al acte als jardins celestials del amor? ¡Bresca de dolsors! ¡femelleta rendida! ¿No considera l'altesa del teu pensament qu'en Janet es un trist desvalgut de la sòrt, sense fortuna, ni bens, ni herencies provenidores, que no tinch familia acaudalada, ni oncle malaltís que'm fassi hereu universal?»
«¡Càlla la boca! — me diu, posantmhi la mà y tapantla ab sos dits com una persiana de marfil. — ... Los meus patrimonis, les hisendes ab ses masíes y vinyes; sos
Pàgina:Noveles (1906).djvu/245
Aquesta pàgina ha estat validada.
241
caricatura
