Pàgina:Noveles (1906).djvu/246

242

emili vilanova

prats y sos remats; los terrenos de mos Estats y Senyorius ab les montanyes que'ls clouen y limitan; mon turó espadat de vertiginosa alsaria, tanta y tan remota que'l sol axís qu'hi arriba a lleparlo, hi reposa de ses fatigues, coneix qu'es mitxdía y tot seguit baxa magestuós per anàrsen a la posta; mos boscos ab sa gabella, y'ls vols de perdius que s'hi passejan, los conills qu'hi campan, les llebres que'ls recorren, los aucells qu'hi xarrotejan, les feres y ses llorigades qu'hi xisclan y udolan, les flors qu'hi naxen, los perfums que s'hi disfrutan, l'ayre que s'hi respira y les aygues que'ls refrescan... ¡oh Janet, oh mon estimat! tot es teu.»
 «Senyora mía y soberana perpètua de la meva afició y amor absolut, ¡no tantes grandeses, ni territoris, ni montanyes poderoses, ni turons enlayrats, ni tantes feres ni vols de perdius, ni aygues lliscantes y aucells cantadors! No calen, no'm bastan per mi: guardèuseles vos, que me son sobreres.»
 «Oh, càlla y escólta, home superior y desprès. Tinch fruyterars en regadius que donan arrops y codo-